viernes, 25 de mayo de 2012

"ESCRIBIR EL ARTE". FUNDACIÓ TÀPIES.








FOTOS DE LAS PARTICIPANTES DEL TALLER DEL DÍA 20 DE MAYO


El pasado día 20 de mayo de seguimos adelante, en la Fundació Tàpies, con la actividad titulada "Escribir el arte". La propuesta consiste en dedicar una mirada distinta a las obras expuestas, una mirada a través de la cual o gracias a la cual ser capaz de recrear, mediante las palabras, las historias, emociones o reflexiones que nos provocan.

En el siguiente enlace podéis ver la información y los textos de la misma actividad el día 6 de mayo:

Todavía se puede participar, pues queda una sesión antes del verano: el domingo 3 de junio, de 11h a 13h.
Para inscribirse, basta con llamar a la Fundació Tápies.

 A continuación copio los microrrelatos de las participantes del día 20 con la referencia a la obra de Tàpies que les dio lugar.
A todas ellas, gracias por su atención y su buen hacer. Y enhorabuena por los textos.


******************************************************

Microrrelato inspirado por la obra LA ZAPATILLA de A. TAPIES.


UNAS VIEJAS ZAPATILLAS

Mariana está sentada sobre una silla de tijera en el salón de la casa que va a dejar
definitivamente, a su alrededor se acumulan las cajas que irá ocupando con todo lo que
la ha acompañado hasta ahora.
No sabe por donde comenzar y mira desolada lo que fue su hogar. Allí, al lado del gran
ventanal,  está el canasto de las flores: las orquídeas que viven tan bien cerca de la luz –
necesitan poco agua-, esa planta que le regalaron hace tiempo no recuerda quien y la
otra que ella misma compró en un día feliz… Observa, quizás por última vez, cómo el
sol saca destellos iridiscentes de los cristales que cuelgan en los estantes de la librería.
Sus libros, le cuesta imaginar cuanto hay de ella en cada uno, marcan épocas enteras
de su vida y la han acompañado sin desfallecer en cada nuevo traslado. Repasa las
viejas ediciones de papel amarillento y letra apretada, algunas todavía conservan los
forros coloridos ya desgastados. ¡Qué contraste entre el principio y el fin del recorrido!:
tiempo.
Vuelve a mirar la habitación ahora claramente iluminada y poniéndose de pie decide
iniciar la tarea con lágrimas en los ojos.
AMALIA ZUASNABAR




Punt zero. Nivell nou
Amuntegament de terra. Antoni Tàpies

L’home de rostre eixut es desperta d’un llarg somni. Al voltant, cap rastre humà. Natura morta a banda i banda. S’aixeca i camina fins a una pila de terra d’argila. En aquell magma va reconeixent formes i objectes: ulls gegantins que miren amunt i el miren a ell; petjades de peus nus; mans que esgarrapen. I al bell mig aquella matrícula incrustada.
De sobte comprèn. Recorda aquell viatge feliç i un camp de blat i roselles; al fons, un sol vermellós que esclata. I el cotxe que salta pels aires.  Es toca la barba, llarga i canosa; es mira les mans, que no semblen les seves, clivellades d’arrugues. Desesperat, busca en aquell amuntegament de terra algun senyal que li parli de la dona i dels infants que l’acompanyaven.
I en un racó troba l’empremta d’un cargol que sostenia una mà petita i la traça d’un dit.

Mercè Moreno Montañés
20 de maig de 2012
Cicatrius
Parla, parla. Antoni Tàpies

La dona que obre els ulls al mig de la nit està en un llit d’hospital. Crida espantada; però el seu és un crit silenciós, buit de paraules.
A la paret, trencant el blanc, hi ha un quadre penjat. S’esforça a llegir aquelles lletres escrites al revés. Llavors es concentra en aquelles tiretes gegants amb l’esperança que amaguin les paraules que ha perdut.
D’esma s’aixeca i, un a un, va desenganxant aquells trossos d’esparadrap. De les ferides s’esmunyen rius de paraules tacades de sang.

Mercè Moreno Montañés
20 de maig de 2012

LA HUELLA

Las rocas brillantes, las sombras oscuras, el azul acero. Todo hacía presagiar que la luna estaba allí.
La última vez, sus rayos me hirieron. Mi concha nacarada bailó al son de las olas, hasta que la arena, siempre acogedora, me cubrió.
Al principio todo era silencio. Más tarde, no sé cuanto más, llegaron ruidos inquietantes. Permanecí quieta, casi tanto como los guijarros que me acompañaban.   
Hoy, la luna vuelve a estar aquí. Deseo que su luz ilumine  mí caparazón color nácar. Que su reflejo  dé a mi cuerpo  tonos iridiscentes. Ansío volver a ser la más bonita del mar.
¿Seré capaz de salir? ¿Y si me vuelve a herir?
De repente me pisotearon.
Me convertí  en pequeñas estrellas diseminadas en la arena.
Estoy condenada la oscuridad eterna.
Las huellas me impidieron ver la luna.

Basado en el cuadro Dues Formes de A. Tapies
Laura Gómez Melis                
20 de mayo de 2012


El joc de mirar en Tàpies:  “Cadira núm.1, núm. 2.
UNA MANTA

Hi havia una manta al cotxe. només una, i encara prima i polsosa, quan aquella avaria estranya els va deixar el cotxe tirat, a altes hores de la nit a prop d’un camí que suposaven lluny del seu destí.
Hi havia una manta però els perduts eren dos.  I tenien dues possibilitats: o esperar dins el cotxe que claregés, embolicant-se només les cames, o posar-se a caminar sota la llum de la lluna, buscant algun casalot aïllat
Deixant cotxe i manta de comú acord, varen escollir la segona opció. I va ser l’encertada. A la vall següent hi fumejava una xemeneia: això volia dir que allà baix hi havia vida: la dels dos vellets que trobarien, en arribar a una casa amb porta ajustada, asseguts de costat cadascun a la seva cadira de boga, amb les mans sobre la falda i les cames ben tapades amb una manta de soldat, mirant les brases del què quedava del foc a terra. Només esperant.
                                      Rosa Vila, 20.05.12

El joc de mirar en Tàpies:  “Pintors Malvats”
MIRADES

Al sanatori de tuberculosos on l’havien reclòs a les darreries de 1942 lluny dels seus, li havien prohibit pràcticament tot, menys mirar. Mirava des de la seva habitació, mirava des de sota els porxos del pati. Mirava des de la terrassa.
Mirar lluny, només mirar, des d’aquella mena de presó, de la que ja intuïa que no en sortiria mai més. En nom de la malaltia, li deien, però ell sabia que era per haver-se significat,  no el deixaven escriure, ni composar, ni pintar ni, pràcticament parlar amb ningú fora del seu metge.
Al cap de tres llargs anys, ja no sabia què fer-ne de tot el què havia anat veient. Potser per això havia començat a mossegar-ho tot. Va ser aleshores quan, al·legant un nou diagnòstic, el varen tancar  en un sanatori psiquiàtric. Allà és on, després d’aprendre a mossegar sense mirar, es va morir tot sol, escopint sang. Sense lletres, notes ni pigments.
Rosa Vila, 20.05.12

TERRA DESCONEGUDA (mirant el quadre Terra d’ombra i la Sabatilla)
La bella dama ja fa temps que reposa en una cambra amb un gran finestral, mirant el mar. A l’arc superior hi ha inscrites unes grafies que només es veuen de fora.
Hi és tancada i sola. El seu marit viu a la recerca constant d’un preuat pergamí, de contingut desconegut, on sembla haver-hi un secret.
La bella dama sap on és i calla. L’home el busca a diari. Volta delerós totes les estances ofuscat perdent sovint la sabatilla del peu dret, més petit que l’esquerre. La sabatilla és tan gran que la bella dama somia que s’hi entafora quan ell no recorda tornar-la a buscar.
Enfilada al finestral, a les nits, mira a través d’un caleidoscopi la lluna i la veu de tots colors. El pergamí és cargolat al voltant del caleidoscopi, on l’obtús del seu marit no ha buscat mai.
El contingut del pergamí que la bella dama llegeix totes les nits diu:
“Arribarà un dia un vaixell sense tripulació. Vindrà carregat d’espècies i tresors. No sabreu d’on ve i per saber-ho només us caldrà llegir la inscripció de l’arc”
La bella dama, als matins, llegeix amb un mirall lligat a una llarga canya la inscripció de l’arc del finestral  “TERRA D’OMBRA”.
La bella dama sap que el dia que arribi el vaixell fugirà tota sola cap a la preuada terra.
Isabel Borràs Latre
Diumenge 20 de maig 2012 a la Fundació Tapies.
Text sobre l’obra d’Antoni Tàpies: PARLA, PARLA
20/05/2012
Torno a ser al racó estret, enxubat. Les dues parets em guarden l’espatlla. Intimida, la foscor marró intimida. Són set. Muts m’interroguen amb la mirada. Catorze ulls que frisen per relaxar-se. Catorze mans tenses dins les butxaques. Silenci. Mudesa. Sé què volen. Intueixo el llapis amagat sota les faldilles que fa temps que no voleien; pantalons que un dia substituïren la sotana; vestits florejats que camuflen seductores mitges. L’esparadrap fa temps que silencia el desig. Els conec, crec que els conec. Saben del cert que no tinc novel·la. M’agradaria, sí, però la memòria em boicoteja, em priva de construir l’escaleta, em tanca en aquesta habitació sota el pes dels jutges que em paralitzen. Els jutges, a dins i a fora, m’emmordassen l’esforç i la constància. Em gronxen en la placidesa del relat curt, textos breus que no em delatin. Al final ha arribat l’hora: m’amenacen. Tots plegats, amb veu esquerdada, sota un cant coral fúnebre diuen: parla, parla. I amb un somriure burleta, m’aferro a l’esquerda taronja, trec l’as que els he robat de les mànigues i esborro el dibuix de les excuses. Prescindeixo del mal somni dels seus, meus, no pots no pots no pots. Escric.
Núria Pujolàs i Puigdomènech
El mercat de Me Tang
         Quan pujava cada dilluns, Mecong amunt, a buscar carbassons i naps, la xalana lliscava lleugera com una canya. De tornada, tot baixant carregada d’hortalisses, la canoa s’enfonsava pel pes i jo tirava taronges a les meves cosines que viuen a la vora esquerra. I arribava a casa perfumada de sisho i coriandre.

Assumpta Margenat
Fundació Tàpies 20/05/2012

2 comentarios:

Francis Black dijo...

Mola la gesticulación que hace la chica de la camisa estampada, la de la coleta, en las cuatro fotos, da para una secuencia. Hay gente con” duende” natural.

Flavia Company dijo...

Francis:
Pues la verdad es que sí. Da para una secuencia, como dices tú. :-)